La història... cosa de tots

             Fa pocs dies que vaig llegir una frase feta dictada  - segurament -   per la resignació dels vençuts, que venia a dir que “la història l’escriuen els guanyadors”.  Penso que perquè això sigui d’aquesta manera, els vencedors haurien d'haver practicat l’extermini total-total sobre l’adversari.

            En el cas de la nostra mal anomenada guerra civil, és ben evident que els vencedors ho van intentar a plena consciència, però les pàgines viscudes de cadascú (tant vencedors, com vençuts) són com  el gram (aquella planta herbàcia que  -  com molt bé saben els pagesos -  , sempre... sempre... torna a revifar, independentment de quina sigui la qualitat de la terra).

            Una memòria històrica és un patrimoni, no sempre imparcial ni prou fidedigne, que cada persona pot transmetre. No obstant, els qui van fer la guerra i no hi van morir, van tornar a casa, en general, sense voler dir-ne gaire res (per por personal i familiar... per no tornar a obrir ferides... per intentar cloure un mal capítol de la seva vida... etc). Alhora, els infants que no vam intervenir en els esdeveniments bèl·lics per raó d’edat, però que en vam patir les conseqüències,  vam heretar i cooperar en el pacte de silenci col·lectiu que ningú en concret va promoure, però que restà establert entre els vençuts.

            Altrament, els vencedors van obviar la potestat de ser generosos amb els vençuts i van dedicar a fons els seus esforços en l’elaboració de pamflets, organitzacions i activitats diverses, la majoria humiliants per aquells que “no eren de la seva corda”.

            El “sol” de L’avi Florenci ja es fon a l’horitzó.  Precisament per aquest motiu crec que, abans de que s’acabi de fondre puc fer l'intent d'explicar amb honestedat algunes de les meves pàgines viscudes (en la comprensió i, també, en la incomprensió) a partir de l’any 1936.  Les podreu anar llegint en el recull que anirà seguint intermitentment, elaborat amb més o menys qualitat literària, el qual, òbviament, pot conduir a la controvèrsia que serà sempre benvinguda.

            I acabo acollint-me en la generositat del refrany que reconforta dient: “Qui fa el què pot... no està obligat a fer més”.