Visió del Canal de la Infanta

Escrit pensat i fet per a ser llegit expressament davant del públic assistent a la inauguració de l’exposició “EL CANAL DE LA INFANTA: un patrimoni en perill”, organitzada per l’Avenç de Cornellà durant els dies 14 d ‘octubre al 6 de novembre de 2014

Començo esmentant un refrany català que deixa dit que “Déu dóna faves a qui no té queixals”, perquè considero que em cal, en primer lloc, demanar-vos indulgència pel meu atreviment en voler ser aquí, ocupant plaça de preferència en la inauguració d’aquesta exposició. Què voleu fer-hi? Acumular massa anys comporta, a vegades, no poder defugir compromisos com aquest! Però no tingueu patiment de cap mena... procuraré adaptar-me a la saviesa de la dita “si breve... dos veces bueno”.

En segon lloc, vull transmetre la meva sincera felicitació als autors del cartell anunciador de l’acte que ens ocupa. Han sabut parar-nos una trampa ben enginyosa presentant-nos la imatge d’un canal tan suggerent com el que apareix en la fotografia.

Però jo us he d’aconsellar, amb plena consciència, que no caigueu en el parany, perquè, si bé és cert que el color de l’aigua del Canal de la Infanta prenia tonalitats diverses segons les circumstàncies, els tons alegres - i molt menys el de la fotografia - no formaven pas part de la seva reduïda gamma de colors.

Val a dir, però, que en condicions òptimes, l’aigua podia arribar a mostrar una certa transparència que donava opció a observar els peixos, les anguiles i alguna que altra serp d’aigua. Fins i tot, algun optimista pescador de canya s’atrevia a anar-hi a provar sort.

Però, malauradament - i normalment -, l’aigua no era pas així, ja que, regularment, baixava tèrbola i agrisada, i, amb el transcurs dels anys, va anar adoptant cada vegada més el color de les aigües residuals que s’hi abocaven impunement.

També tinc molt present que, independentment del seu color, el corrent del cabdal d’aigua avançava sense descans, sempre dret a mar, sense repòs, silenciosament, m’atreveixo a dir que gairebé amb traïdoria...

Esporàdicament, però, quan les pluges regaven amb certa intensitat el territori de l’Alt Llobregat o de l’Anoia, el canvi de tonalitat de l’aigua era radical: podia arribar gradualment a adquirir durant pocs dies tonalitats terroses/vermelloses, d’aspecte gairebé amenaçador.

Altrament, l’aigua es revestia de blanca espuma quan sorgia revoltada i enfurismada pel mal tracte rebut al seu pas per la turbina de la fàbrica tèxtil de Can Rosés.

Aleshores es desplomava sorollosament ran del mur de la mateixa fàbrica i s’encaminava vers la bassa de la Farinera de Cornellà, que l’esperava amorosament.

Mirant-ho amb ulls de poeta, no ens costaria pas gaire a arribar a parlar irrespectuosament de miracle pel fet que l’home, comptant només amb l’escarida simfonia de colors abans esmentada, vagi saber estimular el creixement de la multicolor riquesa agrícola - avui en franca recessió - que va caracteritzar i acreditar durant molts anys els terrenys de conreu de la riba esquerra del riu Llobregat, des de Molins de Rei fins al punt on el canal abocava les seves aigües a la mar.

Algú pot arribar a creure, després del que acabo de descriure, que el Canal de la Infanta i en Florenci mantenien un “bon rotllo”. Ai las! No ho creguéssiu pas així... perquè la veritat és que durant un bon seguit d’anys jo no li vaig voler perdonar el fet que un dia d’estiu m’enganyés amb l’afectada placidesa i suavitat del seu corrent d’aigua transportada, i permetés que jo, tot un neòfit en natació, m’hi deixés anar confiadament, aigües avall. Sempre més he recordat la meva impotència davant la impensada força d’un corrent d’aigua d’aspecte tan mansoi com el que m’embolcallava!

Algú, amb intel·ligència clara, ja havia deixat dit que “no te fies del agua mansa”. És obvi que no es referia precisament a l’odissea que us estic explicant, però no em voldreu pas negar l’oportunitat de fer una mica de brometa sobre un tema que podia haver trastocat el curs de la meva vida.

Però, per sor, en Joan, el meu germà - previsor ell -, ja estava a l’aguait aigües més avall i em va rescatar sa i estalvi d’aquell mal tràngol. Òbviament, els meus pares mai no van ser coneixedors d’aquella aventura viscuda pels seus dos fills... amb la inefable col·laboració del Canal de la Infanta.

Però, els anys passen i el infants creixen alhora que van adquirint coneixements i formació. Així que, alguns estius després, el Canal de la Infanta i en Florenci es van retrobar: en Florenci ja es desenvolupava amb una mica més de desimboltura en la pràctica de la natació i les aigües del Canal seguien sent tota una temptació. La història va tenir un final feliç quan en Florenci s’hi va capbussar per primera vegada des de la fletxa de la Llana (un mur allargat d’obra, que recordava la silueta d’una sageta, construït dintre de la trinxera del canal, la missió del qual consistia a desviar una part proporcional del cabdal del canal vers la turbina que movia els embarrats de la fàbrica tèxtil dita de la Llana).

Així es van anar relacionant els nostres dos protagonistes durant un parell d’estius consecutius, però, de dia en dia, va anar apareixent, alhora que imposant-se, una fantasma esgarriacries disfressada de progrés... la qual. per “l’article 23” ,es va considerar mestressa i senyora del curs de les aigües del canal, i el va transformar en la cinta transportadora d’un anònim i immens abocador que absorbia el conjunt format per les aigües residuals i les deixalles.

Això va comportar que en Florenci, fastiguejat per la situació, vagi renunciar, de mica en mica, a nedar al canal per la presència intermitent dels obstacles que suraven damunt les aigües, com podien ser els braçats d’herba procedents dels conreus propers al curs del canal, la fruita del temps desestimada pel pagès, les escombraries casolanes, les runes i elements industrials dels tipus més inversemblants, sense oblidar algun que altre conill, pollastre... o gallina que també surava sobre les aigües després que el seu propietari l’hagués trobat mort al seu respectiu corral, gàbia o galliner.

I, més greu encara, es va atipar d’aquella grisor “in crescendo” del color d’una aigua  -  entre cometes  -  que, a no trigar, es va caracteritzar per la mala olor que desprenia: era la flaire de la mort anunciada del Canal que avui volem reivindicar.

Us invito a mirar amb detall l’exposició que presentem: és un exponent, mínim, que explica bona part de la història bona de Cornellà. I ho fa amb orgull, sense cap mena de nostàlgia.

Moltes gràcies per l’atenció que m’heu dedicat. 

Algunes dades complementàries

• El Canal de la Infanta, de 17,419 km. de recorregut, es va començar a construir l’any 1817 i s’inaugurà el 21 de maig del 1819.
• L’objectiu de la seva construcció va ser convertir l’agricultura pobra (de secà) existent a la riba esquerra del riu Llobregat, aigües avall a partir de Molins de Rei, en una de regadiu.
• Però, alhora, va permetre introduir la industrialització a la comarca. Així, un cens fet l’any 1861 determinava que Cornellà era la població amb més pues de filar i telers del Baix Llobregat, gràcies especialment, a Can Rosés i la fàbrica dita de “la Llana” que aprofitaven la força hidràulica que els proporcionava el Canal. Talment com feia “la Farinera de Cornellà”.
• Al mateix temps, el Canal va canviar els usos, els costums i la vida d’una bona part dels habitants: amb les seves aigües el Canal facilitava l’operació de rentar la roba - directament o bé omplint els safareigs de les cases –, amb ell van néixer nombrosos horts casolans, la canalla més intrèpida hi van aprendre a nedar i, fins i tot, el seu recorregut va ser part de l’itinerari en algunes curses populars.
• És cert que el Canal també tingué efectes urbanístics negatius al dividir Cornellà en dues parts: el Cornellà de Dalt i el de Baix. I, malgrat que la barrera del Canal va voler ser minimitzada amb la construcció de 27 ponts o passeres que comunicaven les dues parts del poble, la divisió del terme local es va consolidar.
• El Canal és un testimoni històric de primer ordre, sense el qual no existiria ni la realitat actual de Cornellà ni la de la comarca.

Miscel·lània amb ulls d'infant

• 4 de juliol del 1936: faig nou anys!

• Pocs dies després, els 18 i 19 del mateix mes, el món que m’envolta comença a deixar de ser el que era i m’aboca - sense cap altra opció - a participar sobtadament, tant en qualitat d’actor infantil com en la d’espectador més desconcertat que encuriosit, en un cúmul de transmutacions accelerades que - tant aleshores com en l’actualitat - sempre  he considerat insòlites i, a més, injustificables. I és que acabava d’esclatar - mai millor dit - la mal anomenada guerra civil !

• Així que, en el transcurs de poques hores, els canvis que es van anar imposant en la meva vida i en la de tots els vilatans són impactants. Per exemple:

• Descobrim, estupefactes, que ja no vivim en el mateix país d’abans... ara ja no hi ha ni senyors ni senyores. Ara, homes, dones, joves i vells - tots, o gairebé tots - som camarades.

• Aquelles salutacions tradicionals curulles de bonhomia que havíem heretat dels nostres avantpassats (l’ "adéu", el "Déu vos guard", l’"adéu siau", el "bon dia", el "bona nit", el "Déu n'hi do", etc.) han estat foragitades dràsticament de la parla pròpia en les relacions familiars, socials i veïnals. Ara... ara s’imposa dir..."salut!" O, millor encara: "salut, camarada!" I si la salutació s’acompanya amb el puny clos enlairat (no recordo ben bé el de quina mà), encara molt millor!

• Als carrers, la gent de la vila transita força inquieta, més pel que se sent a dir que succeeix a la capital que no pas pel que es capta en el nostre poble.

• No obstant això, l’aparició esporàdica d’escamots vinguts de fora - els components dels quals van “uniformats” amb “granotes de color blau d’aquelles de pitet ” , cofats amb casquet de dues puntes tipus militar i armats amb fusell i cartutxeres (homes i dones indistintament) - que hom veu patrullar pels carrers del poble de forma intermitent, dóna a entendre que estem davant d’un fet excepcional, la violència del qual no ens resulta encara prou evident, malgrat observar que tots els citats escamots van armats i que patrullen fent ús de camions requisats no sabem a qui ni a on, tots ells amb la caixa descoberta alhora que blindada amb matalassos protectors adossats a cada cara del vehicle.

• Hem contemplat, des de Cornellà estant, com llargues llengües de foc sorgien de l’interior de l’església de Sant Boi de Llobregat i alhora hem sentit a explicar situacions semblants - o de més transcendència i dramatisme - que han succeït a Barcelona i en altres poblacions importants del país.

• Hem sigut testimonis de com un escamot dels abans esmentats buidava a ple dia les dependències de l’església de Santa Maria de Cornellà i apilava, fent-ne burla, els equipaments religiosos i eclesiàstics i seguidament en feia una gran foguera davant de ca la Vila, aconseguint així que una reguera de cera fosa llisqués carrer avall, pel lateral del carrer.

• De mica en mica, ja no ens causa gaire sorpresa sentir a dir que en algun indret dels afores del poble, especialment a la vora del riu, hi ha un home desconegut mort a trets. Normalment la canalla més atrevida acostumem a arribar al lloc del fet abans que el cadàver hagi pogut ser retirat, la qual cosa converteix els presents en espectadors morbosos d’excepció d’un fet també excepcional que, afortunadament, no es prodiga gaire vegades.

• La paraula “requisar” va esdevenir d’ús freqüent: la requisa de béns privats per compte de les diverses organitzacions de milicians es va estendre de forma notable, fins i tot crec que es considerava com un fet normal i totalment impune.

• 
  Assistim al naixement i ràpida implantació de l’era de les sigles - una moda avui més accentuada i més vigent encara, malgrat la innegable confusió creixent que això crea a les persones que no en són part interessada - i ens sentim encuriosits per desxifrar el significat que correspon a tot un seguit de sigles, com ara CNT, FAI, POUM, PSUC, UGT, URSS, PSU, AIT, PCE, JSU, JJLL, ERC, PSOE, JSUC, JLLC...
  Vist amb ulls crítics, fins i tot des de la perspectiva de la innocència infantil: crec, aleshores i ara, que la gamma incompleta que acabo de relacionar ja feia intuir - igualment com succeeix l’any 2014 - el missatge  que la unitat social i política que requeria el moment no estava precisament gaire ben encaminada. Dit, amb un refrany ben nostrat: teníem mala peça al teler.

• Però, en canvi, en un breu termini de temps, la població, especialment la de ment infantil, ja es va poder integrar alegrement a l’ambient revolucionari del moment a base de la compra d’equipaments i ornaments similars als que usaven els milicians, especialment pel que fa el casquet de dues puntes de tipus militar abans citat.

• Els canvis en la nova situació que anava assumint la ciutadania em van proporcionar el primer - i potser l’únic - moment en què vaig tenir por de veritat. Un dia - que no puc precisar - vaig presenciar una manifestació (?) de dones enfurismades, només dones, i no recordo si gaire concorreguda, que recorria els carrers cridant amb ràbia unes consignes que tampoc no sé precisar, mentre anaven trucant a totes les portes dels carrers exigint la presència i participació de totes les fèmines. La boirina de la imprecisió que embolcalla aquest record no s’acaba d’esvair, així que, amb el pas del temps, n’he fet motiu de conversa amb algun dels meus coetanis , però no n’he pogut treure l’entrellat. Però... el record de la meva por... aquest , aquest no s’ esvaeix!

• I ... va començar a aflorar alguna organització políticojuvenil, amb vestimenta uniformada. Una, la que tinc més present, vestia camisa de color blau mar amb botonadura de color vermell, però no tinc present la resta de vestuari que li era propi. Em sembla recordar que s’autoanomenaven pioners.

• Les escoles no van trigar gaire dies a reprendre la seva funció educadora, adaptant-la, això sí, a la normativa del moment. Va ser-ne excepció el centre docent que regentaven les monges, el qual va romandre tancat durant tot el temps que va durar el període bèl·lic que acabava de començar, mentre que les monges van gaudir d’un encanteri que les va fer fonedisses.

• La inventiva de la nova classe dirigent ben aviat va aportar iniciatives de “gran volada”, com la d’escamotejar oficialment la nomenclatura tradicional de determinats municipis, dotant-los d’identificacions més “científiques”. Com a exemples: Sant Boi va esdevenir Vilaboi ; Sant Joan Despí, El Pi del Llobregat ; Sant Climent, El Cirerer del Llobregat; Molins de Rei, Molins del Llobregat ; Sant Feliu del Llobregat, Roses del Llobregat ; Sant Just Desvern, El Vern del Llobregat, etc.

• Encara que això comporti saltar-me l’ordre més o menys cronològic que intento donar al meu relat, deixeu-me dir que, a l’any 1939, els novíssims dirigents franquistes van cuitar a reparar els abans esmentats danys “científics” inferits a les citades poblacions i van cuitar a recuperar amb prestesa els noms que ens havien estat escamotejats, els quals van tornar a sonar normalment, malgrat que amb la incorporació d’alguns sons escardalencs com foren San Quirico (per Sant Quirze) o   San Cucufate (per Sant Cugat). Començava a quedar ben palès, doncs, el calvari lingüístic que aniria fent-nos companyia sense defallir... ornat de la virulència alternativa que proporcionava el color polític de cadascun dels règims que ens anirien governant successivament.

• Em reincorporo a la cronologia dels fets: en poc temps vam aprendre que el “nostre pa de cada dia” podia arribar a adoptar formes i colors ben diversos i que, fins i tot, podia arribar a no ser visible. Guardo memòria d’una persona que - mig en broma, però molt seriosament - comentava que a l’hora dels àpats li sobrava una mà: aquella amb la qual l’havien educat a sostenir el pa durant les menjades.

• Paulatinament va anar fent acte de presència la dificultat perquè les famílies es poguessin proveir normalment d’articles de primera necessitat, i va esdevenir normal la implantació de l’intercanvi de productes, així com la desforestació del bosc de ribera del riu, en primer lloc, i, seguidament, la dels boscos més propers.

• Alguns ajuntaments crearen el seu particular paper-moneda (el de Cornellà ho va fer l’any 1937) en un intent de pal·liar l’angoixant situació econòmica i d’aprovisionament que començaven a afrontar les famílies.
  
  

• Però el mal ja estava fet: havia nascut la pràctica de l’estraperlo, un fenomen sobre el qual es poden explicar històries de tota mena; repeteixo: històries de tota mena. Vés a saber: potser - algun dia - em plaurà dir-hi alguna cosa.

• Tan sols d’una cosa més vull fer esment concret per posar fi a aquesta miscel·lània: el 26 de gener del 1939 les tropes franquistes ocuparen Cornellà de Llobregat. S’havia acabat una etapa de la història del nostre poble, però també, i molt especialment de la meva vida.
  I...vaig tornar a tenir por!

CRÒNICA D’ ABANS - D’AHIR

 

 EL   MEU   POBLE 

“Cornellà, un llogarret sense història,                     
mig rural, industrial i artesà,                                     
és avui una ciutat brillant de glòria                                   
que, al Baix Llobregat, veiem triomfar. . .”
                                                Pere Cortada i Casals 
                    Mestre de l’Ateneu Instructiu i poeta
                   (Cornellà de Llobregat, 1909 – 2002)

    Acabeu de llegir, amic lector, una visió real, alhora que poètica amb la qual el meu mestre, el senyor Cortada, va definir la personalitat del poble que el va veure néixer i morir; el mateix poble en el qual es va fonamentar la meva educació cívica.
    Cornellà de Llobregat és un municipi petit ( 6,90 km2 ,  el quart més petit començant per la cua, dels 29 municipis que conformen el Baix Llobregat), que compta amb el següent historial demogràfic:
 Anys      1887        1910         1940          1950          1960         1970        1974        1979  
Veïns     1.867       2.496        8.214        11.473       24.714      77.314      88.975     100.00
Actualment (fi de l’any 2012) el cens de la ciutat ha quedat establert en 87.860 veïns.
    Ubicat a la riba esquerra del riu Llobregat,  al peu de la falda de la muntanya de Sant Pere Màrtir i a 9 km. de Barcelona, Cornellà era una població de superfície irregular solcada de nord a sud pels torrents i les rieres que baixaven de la citada muntanya i, a més, per la carretera coneguda popularment com carretera d’Esplugues , mentre que la part baixa de la població ho era, a més, per les regadores i filloles que alimentava el Canal de la Infanta.
    Altrament, de llevant a ponent  la fragmentació li venia donada per la presència de les carreteres de l’Hospitalet  i de Sant Joan, pel Canal de la Infanta  (des de 1819), per la trinxera del “tren de dalt” ( MZA)  des de 1854,  i les vies en superfície del tren de via estreta “el carrilet”  (FFCC),  a partir de l’any 1912.

    I, per damunt de tot ... la presència permanent del riu Llobregat, com a protagonista d’excepció en la vida cornellanenca!  Gràcies  a les variades  facetes  que li són pròpies, ell sempre hi era present! Tan aviat el trobàvem oferint la fertilitat de les seves terres d’al•luvió, com els àrids de la seva llera, o la seva riba esquerra com a zona d’esbarjo familiar, una riba molt apta alhora per a gaudi de la canalla fent-hi escapades clandestines en busca d’aventures i  capbussades, o dels enamorats que hi encaminaven llurs passejades de festeig recorrent els senderols i els racons que oferia el bosc de salzeredes riberenc...
    Però, de cop i volta i, sense cap ordre preestablert, a aquest riu li agradava manifestar el seu poder i  mostrava la seva vessant esquerpa ... furient, amenaçadora  i ... devastadora a vegades.  Tant és així, que no ha d’estranyar que els veïns antics de la part baixa de Cornellà vagin instar  l’ajuntament per a què instal•lés un monòlit (desembre del 2012) en record de les inundacions dels anys 1962 i 1971 com a homenatge a les persones afectades.
    Deixeu-me creure que el meu poble, el seu entorn i la seva ràpida evolució fou un excel•lent camp d’entrenament per a la meva etapa de formació personal i cívica. Crec, a més, que va deixar empremta    -  potser no sempre favorablement  -  en el desenvolupament de la meva personalitat , talment com ho feren les bones intencions dels meus pares, l’escola, els amics i els menys amics, el tarannà de la gent cornellanenca, la “guerra civil”,  la post-guerra ... 

    Perquè com va deixar dit el poeta,
    ...”El poble és tu i tu i tu
    i tot d’altra gent que no coneixes,
             i els teus secrets
             i els secrets dels altres...
             ...el poble és tot:
             el principi i la fi,
              l’amor i l’odi,
               la veu i el silenci,
              la vida i la mort.”
     Miquel Martí  i Pol (Roda de Ter, 1929 – Vic, 2003)   




EL PONT DE CARLES III, a l’alçada de Molins de Rei. la monumental portalada d’accés a Barcelona, amb 15 arcades de color rogenc (un total de 334,36 metres de longitud), a través de les quals el riu Llobregat... “s’ ajupia als peus de l’ amada, s’ eixamoria per la plana i es posava a escampar les flors, els fruits i la frescor que li duia”... (Joan Santamaria, del capítol “El Llobregat,” del llibre “VISIONS DE CATALUNYA”, agost de 1928).

Construït entre els anys 1763 i 1767, el 1967 fou eixamplat a quatre carrils a fi de poder absorbir la intensa circulació de vehicles que hi confluïen (uns 36.000 diaris), la qual cosa va minvar el marge de seguretat previst per a l’estructura. Per altra part, l’extracció continuada - alhora que incontrolada - d’àrids de la llera del riu en zones properes als fonaments del pont, afavorí que la riuada més gran del riu Llobregat (el 20.01.1971, amb un cabdal de 3.080 m3, per segon), i la de la nit del 5 al 6 de desembre del mateix any (811 m3..)., provoquessin l’esfondrament d’un pilar i de dos arcs del pont. Pocs dies després, el 30 de desembre, una nova riuada esfondrà dos arcs més i el gual provisional que s’havia construït.



El gener del 1972 fou proposada la reconstrucció del pont en un altre indret; s’inicià la numeració dels seus carreus , però els efectes destructius en els citats carreus - malgrat fer-ne una dinamitació controlada - van Impossibilitar la proposta.

La història... cosa de tots

             Fa pocs dies que vaig llegir una frase feta dictada  - segurament -   per la resignació dels vençuts, que venia a dir que “la història l’escriuen els guanyadors”.  Penso que perquè això sigui d’aquesta manera, els vencedors haurien d'haver practicat l’extermini total-total sobre l’adversari.

            En el cas de la nostra mal anomenada guerra civil, és ben evident que els vencedors ho van intentar a plena consciència, però les pàgines viscudes de cadascú (tant vencedors, com vençuts) són com  el gram (aquella planta herbàcia que  -  com molt bé saben els pagesos -  , sempre... sempre... torna a revifar, independentment de quina sigui la qualitat de la terra).

            Una memòria històrica és un patrimoni, no sempre imparcial ni prou fidedigne, que cada persona pot transmetre. No obstant, els qui van fer la guerra i no hi van morir, van tornar a casa, en general, sense voler dir-ne gaire res (per por personal i familiar... per no tornar a obrir ferides... per intentar cloure un mal capítol de la seva vida... etc). Alhora, els infants que no vam intervenir en els esdeveniments bèl·lics per raó d’edat, però que en vam patir les conseqüències,  vam heretar i cooperar en el pacte de silenci col·lectiu que ningú en concret va promoure, però que restà establert entre els vençuts.

            Altrament, els vencedors van obviar la potestat de ser generosos amb els vençuts i van dedicar a fons els seus esforços en l’elaboració de pamflets, organitzacions i activitats diverses, la majoria humiliants per aquells que “no eren de la seva corda”.

            El “sol” de L’avi Florenci ja es fon a l’horitzó.  Precisament per aquest motiu crec que, abans de que s’acabi de fondre puc fer l'intent d'explicar amb honestedat algunes de les meves pàgines viscudes (en la comprensió i, també, en la incomprensió) a partir de l’any 1936.  Les podreu anar llegint en el recull que anirà seguint intermitentment, elaborat amb més o menys qualitat literària, el qual, òbviament, pot conduir a la controvèrsia que serà sempre benvinguda.

            I acabo acollint-me en la generositat del refrany que reconforta dient: “Qui fa el què pot... no està obligat a fer més”.