Visió del Canal de la Infanta

Escrit pensat i fet per a ser llegit expressament davant del públic assistent a la inauguració de l’exposició “EL CANAL DE LA INFANTA: un patrimoni en perill”, organitzada per l’Avenç de Cornellà durant els dies 14 d ‘octubre al 6 de novembre de 2014

Començo esmentant un refrany català que deixa dit que “Déu dóna faves a qui no té queixals”, perquè considero que em cal, en primer lloc, demanar-vos indulgència pel meu atreviment en voler ser aquí, ocupant plaça de preferència en la inauguració d’aquesta exposició. Què voleu fer-hi? Acumular massa anys comporta, a vegades, no poder defugir compromisos com aquest! Però no tingueu patiment de cap mena... procuraré adaptar-me a la saviesa de la dita “si breve... dos veces bueno”.

En segon lloc, vull transmetre la meva sincera felicitació als autors del cartell anunciador de l’acte que ens ocupa. Han sabut parar-nos una trampa ben enginyosa presentant-nos la imatge d’un canal tan suggerent com el que apareix en la fotografia.

Però jo us he d’aconsellar, amb plena consciència, que no caigueu en el parany, perquè, si bé és cert que el color de l’aigua del Canal de la Infanta prenia tonalitats diverses segons les circumstàncies, els tons alegres - i molt menys el de la fotografia - no formaven pas part de la seva reduïda gamma de colors.

Val a dir, però, que en condicions òptimes, l’aigua podia arribar a mostrar una certa transparència que donava opció a observar els peixos, les anguiles i alguna que altra serp d’aigua. Fins i tot, algun optimista pescador de canya s’atrevia a anar-hi a provar sort.

Però, malauradament - i normalment -, l’aigua no era pas així, ja que, regularment, baixava tèrbola i agrisada, i, amb el transcurs dels anys, va anar adoptant cada vegada més el color de les aigües residuals que s’hi abocaven impunement.

També tinc molt present que, independentment del seu color, el corrent del cabdal d’aigua avançava sense descans, sempre dret a mar, sense repòs, silenciosament, m’atreveixo a dir que gairebé amb traïdoria...

Esporàdicament, però, quan les pluges regaven amb certa intensitat el territori de l’Alt Llobregat o de l’Anoia, el canvi de tonalitat de l’aigua era radical: podia arribar gradualment a adquirir durant pocs dies tonalitats terroses/vermelloses, d’aspecte gairebé amenaçador.

Altrament, l’aigua es revestia de blanca espuma quan sorgia revoltada i enfurismada pel mal tracte rebut al seu pas per la turbina de la fàbrica tèxtil de Can Rosés.

Aleshores es desplomava sorollosament ran del mur de la mateixa fàbrica i s’encaminava vers la bassa de la Farinera de Cornellà, que l’esperava amorosament.

Mirant-ho amb ulls de poeta, no ens costaria pas gaire a arribar a parlar irrespectuosament de miracle pel fet que l’home, comptant només amb l’escarida simfonia de colors abans esmentada, vagi saber estimular el creixement de la multicolor riquesa agrícola - avui en franca recessió - que va caracteritzar i acreditar durant molts anys els terrenys de conreu de la riba esquerra del riu Llobregat, des de Molins de Rei fins al punt on el canal abocava les seves aigües a la mar.

Algú pot arribar a creure, després del que acabo de descriure, que el Canal de la Infanta i en Florenci mantenien un “bon rotllo”. Ai las! No ho creguéssiu pas així... perquè la veritat és que durant un bon seguit d’anys jo no li vaig voler perdonar el fet que un dia d’estiu m’enganyés amb l’afectada placidesa i suavitat del seu corrent d’aigua transportada, i permetés que jo, tot un neòfit en natació, m’hi deixés anar confiadament, aigües avall. Sempre més he recordat la meva impotència davant la impensada força d’un corrent d’aigua d’aspecte tan mansoi com el que m’embolcallava!

Algú, amb intel·ligència clara, ja havia deixat dit que “no te fies del agua mansa”. És obvi que no es referia precisament a l’odissea que us estic explicant, però no em voldreu pas negar l’oportunitat de fer una mica de brometa sobre un tema que podia haver trastocat el curs de la meva vida.

Però, per sor, en Joan, el meu germà - previsor ell -, ja estava a l’aguait aigües més avall i em va rescatar sa i estalvi d’aquell mal tràngol. Òbviament, els meus pares mai no van ser coneixedors d’aquella aventura viscuda pels seus dos fills... amb la inefable col·laboració del Canal de la Infanta.

Però, els anys passen i el infants creixen alhora que van adquirint coneixements i formació. Així que, alguns estius després, el Canal de la Infanta i en Florenci es van retrobar: en Florenci ja es desenvolupava amb una mica més de desimboltura en la pràctica de la natació i les aigües del Canal seguien sent tota una temptació. La història va tenir un final feliç quan en Florenci s’hi va capbussar per primera vegada des de la fletxa de la Llana (un mur allargat d’obra, que recordava la silueta d’una sageta, construït dintre de la trinxera del canal, la missió del qual consistia a desviar una part proporcional del cabdal del canal vers la turbina que movia els embarrats de la fàbrica tèxtil dita de la Llana).

Així es van anar relacionant els nostres dos protagonistes durant un parell d’estius consecutius, però, de dia en dia, va anar apareixent, alhora que imposant-se, una fantasma esgarriacries disfressada de progrés... la qual. per “l’article 23” ,es va considerar mestressa i senyora del curs de les aigües del canal, i el va transformar en la cinta transportadora d’un anònim i immens abocador que absorbia el conjunt format per les aigües residuals i les deixalles.

Això va comportar que en Florenci, fastiguejat per la situació, vagi renunciar, de mica en mica, a nedar al canal per la presència intermitent dels obstacles que suraven damunt les aigües, com podien ser els braçats d’herba procedents dels conreus propers al curs del canal, la fruita del temps desestimada pel pagès, les escombraries casolanes, les runes i elements industrials dels tipus més inversemblants, sense oblidar algun que altre conill, pollastre... o gallina que també surava sobre les aigües després que el seu propietari l’hagués trobat mort al seu respectiu corral, gàbia o galliner.

I, més greu encara, es va atipar d’aquella grisor “in crescendo” del color d’una aigua  -  entre cometes  -  que, a no trigar, es va caracteritzar per la mala olor que desprenia: era la flaire de la mort anunciada del Canal que avui volem reivindicar.

Us invito a mirar amb detall l’exposició que presentem: és un exponent, mínim, que explica bona part de la història bona de Cornellà. I ho fa amb orgull, sense cap mena de nostàlgia.

Moltes gràcies per l’atenció que m’heu dedicat. 

Algunes dades complementàries

• El Canal de la Infanta, de 17,419 km. de recorregut, es va començar a construir l’any 1817 i s’inaugurà el 21 de maig del 1819.
• L’objectiu de la seva construcció va ser convertir l’agricultura pobra (de secà) existent a la riba esquerra del riu Llobregat, aigües avall a partir de Molins de Rei, en una de regadiu.
• Però, alhora, va permetre introduir la industrialització a la comarca. Així, un cens fet l’any 1861 determinava que Cornellà era la població amb més pues de filar i telers del Baix Llobregat, gràcies especialment, a Can Rosés i la fàbrica dita de “la Llana” que aprofitaven la força hidràulica que els proporcionava el Canal. Talment com feia “la Farinera de Cornellà”.
• Al mateix temps, el Canal va canviar els usos, els costums i la vida d’una bona part dels habitants: amb les seves aigües el Canal facilitava l’operació de rentar la roba - directament o bé omplint els safareigs de les cases –, amb ell van néixer nombrosos horts casolans, la canalla més intrèpida hi van aprendre a nedar i, fins i tot, el seu recorregut va ser part de l’itinerari en algunes curses populars.
• És cert que el Canal també tingué efectes urbanístics negatius al dividir Cornellà en dues parts: el Cornellà de Dalt i el de Baix. I, malgrat que la barrera del Canal va voler ser minimitzada amb la construcció de 27 ponts o passeres que comunicaven les dues parts del poble, la divisió del terme local es va consolidar.
• El Canal és un testimoni històric de primer ordre, sense el qual no existiria ni la realitat actual de Cornellà ni la de la comarca.