Miscel·lània amb ulls d'infant

• 4 de juliol del 1936: faig nou anys!

• Pocs dies després, els 18 i 19 del mateix mes, el món que m’envolta comença a deixar de ser el que era i m’aboca - sense cap altra opció - a participar sobtadament, tant en qualitat d’actor infantil com en la d’espectador més desconcertat que encuriosit, en un cúmul de transmutacions accelerades que - tant aleshores com en l’actualitat - sempre  he considerat insòlites i, a més, injustificables. I és que acabava d’esclatar - mai millor dit - la mal anomenada guerra civil !

• Així que, en el transcurs de poques hores, els canvis que es van anar imposant en la meva vida i en la de tots els vilatans són impactants. Per exemple:

• Descobrim, estupefactes, que ja no vivim en el mateix país d’abans... ara ja no hi ha ni senyors ni senyores. Ara, homes, dones, joves i vells - tots, o gairebé tots - som camarades.

• Aquelles salutacions tradicionals curulles de bonhomia que havíem heretat dels nostres avantpassats (l’ "adéu", el "Déu vos guard", l’"adéu siau", el "bon dia", el "bona nit", el "Déu n'hi do", etc.) han estat foragitades dràsticament de la parla pròpia en les relacions familiars, socials i veïnals. Ara... ara s’imposa dir..."salut!" O, millor encara: "salut, camarada!" I si la salutació s’acompanya amb el puny clos enlairat (no recordo ben bé el de quina mà), encara molt millor!

• Als carrers, la gent de la vila transita força inquieta, més pel que se sent a dir que succeeix a la capital que no pas pel que es capta en el nostre poble.

• No obstant això, l’aparició esporàdica d’escamots vinguts de fora - els components dels quals van “uniformats” amb “granotes de color blau d’aquelles de pitet ” , cofats amb casquet de dues puntes tipus militar i armats amb fusell i cartutxeres (homes i dones indistintament) - que hom veu patrullar pels carrers del poble de forma intermitent, dóna a entendre que estem davant d’un fet excepcional, la violència del qual no ens resulta encara prou evident, malgrat observar que tots els citats escamots van armats i que patrullen fent ús de camions requisats no sabem a qui ni a on, tots ells amb la caixa descoberta alhora que blindada amb matalassos protectors adossats a cada cara del vehicle.

• Hem contemplat, des de Cornellà estant, com llargues llengües de foc sorgien de l’interior de l’església de Sant Boi de Llobregat i alhora hem sentit a explicar situacions semblants - o de més transcendència i dramatisme - que han succeït a Barcelona i en altres poblacions importants del país.

• Hem sigut testimonis de com un escamot dels abans esmentats buidava a ple dia les dependències de l’església de Santa Maria de Cornellà i apilava, fent-ne burla, els equipaments religiosos i eclesiàstics i seguidament en feia una gran foguera davant de ca la Vila, aconseguint així que una reguera de cera fosa llisqués carrer avall, pel lateral del carrer.

• De mica en mica, ja no ens causa gaire sorpresa sentir a dir que en algun indret dels afores del poble, especialment a la vora del riu, hi ha un home desconegut mort a trets. Normalment la canalla més atrevida acostumem a arribar al lloc del fet abans que el cadàver hagi pogut ser retirat, la qual cosa converteix els presents en espectadors morbosos d’excepció d’un fet també excepcional que, afortunadament, no es prodiga gaire vegades.

• La paraula “requisar” va esdevenir d’ús freqüent: la requisa de béns privats per compte de les diverses organitzacions de milicians es va estendre de forma notable, fins i tot crec que es considerava com un fet normal i totalment impune.

• 
  Assistim al naixement i ràpida implantació de l’era de les sigles - una moda avui més accentuada i més vigent encara, malgrat la innegable confusió creixent que això crea a les persones que no en són part interessada - i ens sentim encuriosits per desxifrar el significat que correspon a tot un seguit de sigles, com ara CNT, FAI, POUM, PSUC, UGT, URSS, PSU, AIT, PCE, JSU, JJLL, ERC, PSOE, JSUC, JLLC...
  Vist amb ulls crítics, fins i tot des de la perspectiva de la innocència infantil: crec, aleshores i ara, que la gamma incompleta que acabo de relacionar ja feia intuir - igualment com succeeix l’any 2014 - el missatge  que la unitat social i política que requeria el moment no estava precisament gaire ben encaminada. Dit, amb un refrany ben nostrat: teníem mala peça al teler.

• Però, en canvi, en un breu termini de temps, la població, especialment la de ment infantil, ja es va poder integrar alegrement a l’ambient revolucionari del moment a base de la compra d’equipaments i ornaments similars als que usaven els milicians, especialment pel que fa el casquet de dues puntes de tipus militar abans citat.

• Els canvis en la nova situació que anava assumint la ciutadania em van proporcionar el primer - i potser l’únic - moment en què vaig tenir por de veritat. Un dia - que no puc precisar - vaig presenciar una manifestació (?) de dones enfurismades, només dones, i no recordo si gaire concorreguda, que recorria els carrers cridant amb ràbia unes consignes que tampoc no sé precisar, mentre anaven trucant a totes les portes dels carrers exigint la presència i participació de totes les fèmines. La boirina de la imprecisió que embolcalla aquest record no s’acaba d’esvair, així que, amb el pas del temps, n’he fet motiu de conversa amb algun dels meus coetanis , però no n’he pogut treure l’entrellat. Però... el record de la meva por... aquest , aquest no s’ esvaeix!

• I ... va començar a aflorar alguna organització políticojuvenil, amb vestimenta uniformada. Una, la que tinc més present, vestia camisa de color blau mar amb botonadura de color vermell, però no tinc present la resta de vestuari que li era propi. Em sembla recordar que s’autoanomenaven pioners.

• Les escoles no van trigar gaire dies a reprendre la seva funció educadora, adaptant-la, això sí, a la normativa del moment. Va ser-ne excepció el centre docent que regentaven les monges, el qual va romandre tancat durant tot el temps que va durar el període bèl·lic que acabava de començar, mentre que les monges van gaudir d’un encanteri que les va fer fonedisses.

• La inventiva de la nova classe dirigent ben aviat va aportar iniciatives de “gran volada”, com la d’escamotejar oficialment la nomenclatura tradicional de determinats municipis, dotant-los d’identificacions més “científiques”. Com a exemples: Sant Boi va esdevenir Vilaboi ; Sant Joan Despí, El Pi del Llobregat ; Sant Climent, El Cirerer del Llobregat; Molins de Rei, Molins del Llobregat ; Sant Feliu del Llobregat, Roses del Llobregat ; Sant Just Desvern, El Vern del Llobregat, etc.

• Encara que això comporti saltar-me l’ordre més o menys cronològic que intento donar al meu relat, deixeu-me dir que, a l’any 1939, els novíssims dirigents franquistes van cuitar a reparar els abans esmentats danys “científics” inferits a les citades poblacions i van cuitar a recuperar amb prestesa els noms que ens havien estat escamotejats, els quals van tornar a sonar normalment, malgrat que amb la incorporació d’alguns sons escardalencs com foren San Quirico (per Sant Quirze) o   San Cucufate (per Sant Cugat). Començava a quedar ben palès, doncs, el calvari lingüístic que aniria fent-nos companyia sense defallir... ornat de la virulència alternativa que proporcionava el color polític de cadascun dels règims que ens anirien governant successivament.

• Em reincorporo a la cronologia dels fets: en poc temps vam aprendre que el “nostre pa de cada dia” podia arribar a adoptar formes i colors ben diversos i que, fins i tot, podia arribar a no ser visible. Guardo memòria d’una persona que - mig en broma, però molt seriosament - comentava que a l’hora dels àpats li sobrava una mà: aquella amb la qual l’havien educat a sostenir el pa durant les menjades.

• Paulatinament va anar fent acte de presència la dificultat perquè les famílies es poguessin proveir normalment d’articles de primera necessitat, i va esdevenir normal la implantació de l’intercanvi de productes, així com la desforestació del bosc de ribera del riu, en primer lloc, i, seguidament, la dels boscos més propers.

• Alguns ajuntaments crearen el seu particular paper-moneda (el de Cornellà ho va fer l’any 1937) en un intent de pal·liar l’angoixant situació econòmica i d’aprovisionament que començaven a afrontar les famílies.
  
  

• Però el mal ja estava fet: havia nascut la pràctica de l’estraperlo, un fenomen sobre el qual es poden explicar històries de tota mena; repeteixo: històries de tota mena. Vés a saber: potser - algun dia - em plaurà dir-hi alguna cosa.

• Tan sols d’una cosa més vull fer esment concret per posar fi a aquesta miscel·lània: el 26 de gener del 1939 les tropes franquistes ocuparen Cornellà de Llobregat. S’havia acabat una etapa de la història del nostre poble, però també, i molt especialment de la meva vida.
  I...vaig tornar a tenir por!